RECUPERANT LES CEBERES DE L’HORTA
La iniciativa que vol reconstruir una icona arquitectònica de l’horta de València
RECUPERANT LES CEBERES DE L’HORTA

Durant el segle XIX la ceba va ser el producte de l’horta de València millor considerat a l’estranger i la seua exportació era el mitjà de vida de molts agricultors i les seues famílies. Cap al final del segle XIX s’exportaven unes 10.000 tones de cebes valencianes a l’any, la majoria de les quals anaven cap al mercat anglès. Només uns anys després, a principis de segle XX, la quantitat va arribar a les 150.000 tones anuals.

Hi havia dos tipus de producció, la ceba bavosa que no acceptava emmagatzematge i la de gra que aguantava perfectament el pas del temps. Per a emmagatzemar este últimes els llauradors feien construir junt als camps les ceberes i així podien esperar a la seua exportació quan pujaren els preus. La cebera es va convertir en una icona dins del paisatge de l’horta però han anant desapareguent i hui en queden poques o estan en prou mal estat. 

Una iniciativa de la Regidoria d’agricultura i Horta de l’Ajuntament de València  junt amb Centre Integral Públic de Formació Professional ‘Ciutat de l’Aprenent’ ha permès que els estudiants del cicle de Fusta , Moble i Suro comencen a reconstruir-les seguint els passos de com es feien al segle passat.

Un projecte d’innovació constructiva

La iniciativa va començar construint una cebera pilot a partir de la qual poder crear un model constructiu a seguir en reconstruccions futures. Fa unes setmanes va concloure la construcció d’una segona cebera al parc Sociòpolis. ‘Es tracta d’aplicar la innovació a la reconstrucció d’elements tradicionals i al mateix temps donar a conèixer als alumnes tècniques tradicionals de fusteria’ apunta Juan Cuenca, director de la ciutat de l’Aprenent.

Originàriament les ceberes eren construïdes pels barraquers perquè empraven la mateixa tècnica amb la que es feien les tradicionals barraques: pals de xop, palla i fang. Posteriorment amb l’arribada de la industrialització començaren a emprar-se velles travesses de ferrocarril, cabirons de fusta i teules planes d’Alacant com a sostre què és com s’estan replicant ara.

La dificultat a l’hora de començar este treball de reconstrucció ha sigut la manca de plànols, i el mal estat de les poques ceberes que queden al paisatge de l’horta.

‘La idea és que la resta de municipis on hi ha ceberes es contagien d’esta iniciativa i creen programes de recuperació, així, estos alumnes podran fer els seus treballs de fi d’especialització en un projecte beneficiós per al patrimoni etnològic de l’horta’ ens comenta Miquel Soler tècnic de l’Ajuntament i coordinador de la iniciativa.

Les ceberes són construccions senzilles però tenen els seus secrets. Es col·locaven longitudinalment de nord a sud per a que els vents de ponent i llevant ajudaren a la conservació de la ceba. Les seues dimensions variaven, però sempre es construïen basant-se en una unitat modular anomenada dau, que té unes dimensions de 2 metres d’alçada per un metre quadrat de superfície. Així la capacitat d’un dau de la cebera sempre és de dos metres cúbics. Com que cada metre cúbic te cinquanta arroves de ceba, un dau conté cent arroves. D’esta manera, les transaccions comercials són senzilles, només comptant els daus plens s’obté la quantitat de quilos que es poden comercialitzar.

La producció de ceba es pràcticament testimonial hui en dia, però les ceberes formen part de la memòria emocional de l’horta i per tant la seua recuperació és un símbol de tornar la mirada cap a este territori que representa amés de la seua riquesa agrícola, un element fonamental de la identitat cultural dels valencians.